SÍNDROME DEL NEN EMPERADOR
_________________________________________________________________________
El Síndrome del nen Emperador, del nen tirà o del nen rei, són les diferents denominacions que es donen a un fenomen, cada cop més
freqüent, en el que s'inverteixen els rols familiars: els fills dominen els pares i, en els casos, més extrems, els maltracten.
Encara que no existeix cap quadre clínic amb aquesta terminologia, s'utilitza l'expressió de Síndrome del Emperador per referir-se als nens que presenten determinades
característiques, com la insensibilitat emocional, poca responsabilitat davant del càstig, dificultats per desenvolupar sentiments de culpa i absència d'afecció cap als progenitors i altres
adults.
Els nens emperadors sempre volen imposar la seva voluntat i, quasi sempre, solen sortir-se'n amb la seva.
Aquest trastorn de la conducta sol afectar a nens i adolescents entre els 11 i 17 anys, però s'ha constatat que cada vegada és més freqüent detectar-lo
en edats menors.
Símptomes
_______________________________________________________________________________________________
-
Incapacitat per desenvolupar emocions morals (empatia, amor, compassió,.......), això genera molta dificultat per mostrar culpa i
penediment sincer per les males accions.
-
Incapacitat per aprendre dels errors i dels càstigs. Davant la desesperació dels pares no sembla que serveixi de res renyar-lo o parlar amb
ell i només busca el seu propi benefici.
-
Conductes habituals de desafiament i mentides.
Causes
_______________________________________________________________________________________________
-
Genètiques Pot existir una predisposició genètica de caràcter que explicaria perquè dintre de la mateixa família i en les
mateixes condicions, només un dels seus membre presenta aquest síndrome.
-
Ambientals Actualment, els nens viuen en una societat consumista, individualista i
que preval l'èxit fàcil i ràpid per sobre de tot i a on tot es justifica per aconseguir els objectius i desitjos, inclòs la manca de sentiments de culpa.
-
Familiars Les més habituals són les ocasionades quan els pares són massa permissius, sobreprotectors, que no
saben establir límits i presenten falta d'autoritat, que claudiquen davant els capricis dels seus fills perquè creuen que així no pateixen. També existeix una discrepància educativa entre els
pares que fomenta la falta d'acord a l'hora d'imposar les normes amb actitud ferma.
Característiques
_______________________________________________________________________________________________
-
Sentit exagerat del que els hi correspon i esperen que els que estan al seu voltant li proporcionin.
-
Baixa tolerància a la incomoditat, especialment si està originada per la frustració, desengany, l'avorriment o la negació del que ha demanat, aleshores,
l'expressen amb rebequeries, atacs d'agressivitat, insults i/o violència.
-
Presenten escassos recursos per la solució de problemes o afrontar experiències negatives.
-
Estan molt centrats en sí mateixos i creuen que són el centre del mon.
-
Busquen les justificacions de les seves conductes en l'exterior i culpen als demés del que fan, per tant, esperen que siguin els altres els que solucionin
els seus problemes.
-
No poden o no volen veure la manera en que les seves conductes afecten als demés.
-
Demanen fins l'extrem de l'exigència. Un cop aconseguit, mostren insatisfacció i tornen a voler més coses.
-
Els hi costa sentir culpa o remordiment per les seves conductes.
-
Discuteixen les normes i/o els càstigs amb els seus pares a qui consideren injusts, dolents...... Però comportar-se així, els hi compensa ja que davant el
sentiment de culpa induït, els pares cedeixen i atorguen més privilegis.
-
Exigeixen atenció, no només dels seus pares, sinó de tot el seu entorn. I quanta més se'ls hi dona, més la reclament.
-
Els hi costa adaptar-se a les demandes de les situacions extrafamiliars, especialment en l'escola, perquè no responen bé a les estructures socials
establertes ni a les figures d'autoritat.
INTERVENCIÓ TERAPÈUTICA
_______________________________________________________________________________________________
-
Com en qualsevol trastorn, la detecció a temps és fonamental Si es detecta a temps i amb un adequat tractament psicoeducatiu, la situació pot remetre amb
més facilitat i, poder, només serà necessari que els pares realitzin una aprenentatge d'una sèrie de pautes per controlar i modificar les reaccions del seu fill.
-
Si els pares tarden en demanar ajuda professional o els nens són més grans i demostren una forta agressivitat, el problema és molt més seriós i el tractament terapèutic més
llarg. En aquests casos, s'estableix un abordatge familiar i el tractament terapèutic va dirigit tant al nen com als pares. Els pares han d'aprendre a establir uns límits
relacionals i el fill ha d'afrontar un tractament cognitiu-conductual en que la seva funció és la de modificar la seva conducta.
-
Si aquestes mesures no obtenen els resultats esperats, s'ha de recórrer, en el cas de que sigui necessari, als serveis socials, doncs això significaria que el nivell
d'agressivitat expressada pel fill és desmesurada i incontrolable.